dimecres, 7 de novembre del 2012

Diàleg amb el Rector

El model educatiu és el nostre signe d’identitat i açò és l’últim que hem de perdre. El mateix he de dir pel que fa al Pla de promoció de la investigació, on volem mantindre el finançament de tots els programes, perquè ara més que mai cal apostar pel coneixement, i de la recerca depèn la generació del nou coneixement i per tant el progrés de la nova societat que volem construir per al futur. Aquestes són les meues preocupacions principals, les meues i les dels membres del Consell de Direcció, i en conseqüència, les que ens ocuparan en cor i ànima el proper any 2013.
 
 
----------------------------------------------------


Vaig llegir fa poc el discurs inaugural del rector del curs actual, a la web.
En ell parla de la cultura, però només anomena un conveni amb la Xarxa Vives.
Em fa gràcia que atribuisca a isaac newton (físic, com ell) la meravellosa i coneguda expressió "a muscles de gegants". És una cita que he escoltat reiteradament i que naix del món de les humanitats, de la cultura no productiva capitalistament parlant, és d'un filòsof de 5 segles abans de Newton, anomenat Bernard de Chartres. No em sorpren que el rector no tinga ni idea de quan important pot ser equivocar-se en una cita d'aquesta envergadura, per a mi és d'una insensibilitat supina amb les humanitats, i representa (confirmat ja) al sector tecnòcrata, i amb aquestos exemples es destapa. Estic convençut que si un de nosaltres atribuira el descobriment dels àtoms a un autor posterior que ho citara en els seus treballs, se'ns titllaria d'inexactes i inexperts.
Parlant de caminar a muscles de gegants, amb aquesta bajanada de recolzar la investigació (trampa: pagaran amb diners públics tot allò que les empreses lobby de la UJI decidisquen d'interés social) i no tot el que la UJI ha construït holísticament, acaben de signar la seva pròpia sentència. Perquè no hi ha (a)ciutadans que confien en l'estudi universitari si no se'ls desperta interés, desig, pels seus somnis.

I els àcrates com jo no creem en el treball. I no ens formem, per tant, a canvi d'un sou. No vull eixa universitat, escrita amb les minúscules de la vergona. Per això sense fer una cultura diferent, des de la base, que permeta transformar la culturització vertical i burgesa de compartir el coneixement amb els ignorants dels pobles en una proposta nascuda dels propis interessats, no hi ha canvi real possible. El canvi que el rector propugna és una oda encoberta a la baixada de pantalons.

Cada cop que un xiquet toca un instrument DESPRÉS DE L'ESCOLA, s'enamora de la música.
Cada cop que un home del món rural comparteix el que sap de bolets amb els seus veïns, ENAMORA ALS DEMÉS DELS PARATGES NATURALS PROPIS.
Cada cop que una jove fa teatre, S'ALLIBERA, i es desperta a sí mateixa l'interés per llegir i aprendre més.

Que em diga el rector quantes investigacions, projectes investigadors i experiments podran generar eixa societat diferent que somiem, si elimina el finançament a la cultura.

---------------------------------------------------------

“No es lo mismo si firmo Jean-Paul Sartre
que si firmo Jean-Paul Sartre, Premio Nobel
"

Sartre renuncià al Nobel amb una carta prou coneguda, en la que argumentava sobre on radica la cultura ("El único combate posible actualmente en la parte frontal de la cultura es, para la coexistencia pacífica, los del Este contra los del Occidente. No quiero decir que hayamos claudicado; sé que la confrontación entre estas dos culturas debe necesariamente adoptar la forma de un conflicto y que debe tener lugar entre los hombres y entre las culturas, sin intervención de la institución.").

L'argumentació sobre la institucionalització de la cultura, i que no volia ser institucionalitzat, perquè la cultura és propietat legítima de les persones i no de les institucions (“Durante la guerra de Argelia, y habiendo firmado el "Manifiesto de los 121”, acepté el premio con gratitud, ya que al que honraban no era a mí, sino a los que lucharon para conseguir su libertad. Esto ocurrió hasta que se logró el final de los combates y se consiguió el fin deseado.”).

Evidentment jo faig una lectura superficial de les seves paraules, doncs no conec el context/moment en que ho escrigué suficientment. Però com tots els escrits de qualitat, les paraules agafen pes amb els anys, fora del moment en que s'escriuen, per esdevenir fonamentacions més enllà del qui les escriu.

Açò si és caminar a muscles de gegants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada