dimarts, 16 d’agost de 2011

la deriva

La deriva es un concepto francés, Palas dixit.
Es cuando caminas, siguiendo únicamente la llamada del momento.
Cuántos conceptos franceses perdidos!
Este es uno más.

Tienes una edad.
Empezaste desde abajo.
Ahora ya "diriges".
Antes veias con claridad que tienes que dejar paso a los nuevos, a lo nuevo. Nuevas ideas, nuevos pensamientos, nuevas corrientes. Porque tenias proyecto, a largo plazo.


Es una rueda. De como el bárbaro se convierte en burócrata.

Pero yo tengo la solución momentánea,
                                                 por si me encuentro.
Para no someterse a la deriva,
los animadores no inmutables, no permanentes.
No podemos animar eternamente a los mismos grupos.
Y es imposible que la persona no desee cambios, como el cambio por el que lucha.
Trabajar de 8 a 3.
No "pringar" un sábado. Tener família.

Lo que hace falta es no perder el norte.

Para evitar estar sometido a la deriva,
sabré cuando me he de retirar a otro espacio.
Cuando he de hacer que el equipo de animadores juveniles rote,
no sea siempre el mismo.
Cuando he de quedar en último plano, casi desaparecer,
y no ser el centro, el origen o el final de nada.
Cuando nadar contra corriente para que la deriva fatal
no me arrastre al fondo,
donde yaceré, plácidamente,
hasta la eternidad de los tiempos.

dimarts, 21 de juny de 2011

el ciutadà 10

Font: algosemueveencs.blogspot.com
Aquest text introdueix un futur quadern en preparació titulat "el ciutadà deu" o quelcom així. Opinions.


Arran del 15m molta de la ciutadania endormiscada pel consum (in)finit i els avantatges immediats de no involucrar-se absolutament gens en la vida política i associativa del nostre entorn, ha pres decisions. Ha sigut un canvi interior. Ha sigut a partir de l’ànima del 15m, però ha sigut també des del moment en que hem vist per les finestres de casa que la gent com nosaltres estava a la plaça. Quan en som més, i ens deixem veure. I no ha hagut trencaments amb res. El meravellós ha sigut, com prediu Bauman, que la societat puntillista ha encetat de nou el natural establiment de connexions entre individus aïllats darrere del facebook i la televisió. Com les neurones punsetianes d’un cervell en coma que enceta el despertar.
Des de la perspectiva del 15m, el sistema té molts problemes i cal canviar-los. I això es fa primer que res, sortint al carrer, i en un segon terme organitzant-se amb més gent. Evidentment sempre romandran damunt la taula les dues opcions enfrontades que, des de la nostra època republicana (de la que tots som una mica emigrants, com encerta Jose Luis Sampedro) usen els conservadors de l’status quo per a deslegitimar tots els flancs de la lluita social, al marge que ella sola ja s’enfronte internament meravellosament bé. Em referisc a les eternes qüestions sobre si reformisme o utopia. Romandran damunt la taula i és millor que ahí hi siguen, en record de la pluralitat i les diferents maneres de fer les coses, començant pel reconeixement a la suma i no a l’exclusió, per entendre que tota lluita és bona, per suau o radical qui siga.
Però tant una visió com l’altra tenen dues coses en comú. Què són externes. Què les exigim a un sistema que quasi mai controlem directament. Que la transformació, sobretot en el cas del reformisme, quan l’ha de fer un altre (el polític, el corrupte, el banquer...) és més difícil d’aconseguir.
Per això, sota la consigna de “res no canvia si primer no canvie jo” i la meravellosa cita d’Eduardo Galeano “molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”, se m’ocorre:
Presentar aquest breu recull de quines serien les opcions de canvi que pots decidir fer (si, tú també!) abans d’assumir lluites directes contra qui ha provocat la crisi del benestar. O perquè no, fer les dues coses al mateix temps. Una crisi que no és estrictament econòmica, doncs l’única cosa que tinc clar que no està en crisi són els diners en sí, ni les mans que els acumulen. De fet, moltes de les opcions que presente estan tènuement separades entre elles. Tant que generaran desacord sobre la classificació, i tant de bó, perquè classificar mai ha sigut suficient. Perquè la descoberta constant parteix dels dubtes en l’organització de les idees preconcebudes, de la impossibilitat de col·locar peces soltes, de la innexistència dels nexes d’unió que permetrien que dormirem tranquils pensant que tot està controlat.

Font: algosemueveencs.blogspot.com
M’explicaré millor. Des de la premisa d’un sistema de representació injust e insuficient, podem exigir mitjançant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que s’incorporen referèndums a totes aquelles opcions importants com l’aprovació de pressupostos, directrius europees, etc. Això requerirà el camí de la recollida de signatures massiva, les taules informatives, i després de la seva presentació, esperar a l’aprovació pel Congrés i no sé quins tràmits més. També és possible transformar fent una altra cosa: no tindre un compte bancari al Santander (el de Botín). Les dues coses ajuden a transformar un sistema en que la banca mai perd, i que ens està robant a totes i tots. Però la segona és una decisió personal extremadament fàcil de dur a terme. De la mateixa manera que als seixanta es deia que passaria si hi hagués una guerra i no hi anés ningú?, podriem expressar ara que passaria si Botin intentés especular i no tingués els diners de ningú per fer-ho?.
Per a mi, la segona opció és molt més utòpica, i viable alhora, amb el permís de la contradicció semàntica, que la reformista visió de la recollida de signatures. Però totes dues són necessàries. I més important, totes dues atrauen a gent diferent, sumen. I al cap i a la fi el 15m tracta d’això, de “sumar transformacions” (no ideologies, això no és possible).
Només els qui siguen capaços de combinar les opcions de transformació personal amb les fetes en col·lectiu i contra el causant del problema, faran bandera de llur mentalitat oberta i comprendran que el primer a desterrar és allò que ens ha empentat al clot: l’exclussió de les idees del veí. Només qui sàpiga posar al seu lloc la importància simbòlica i pràctica d’organitzar un atac frontal al causant de la crisi, i alhora comprar sempre el café de comerç just, pot considerar-se un ciutadà deu. Des de la meva humil opinió, clar.
La següent pregunta que em faig és, quantes coses puc fer a nivell personal i canviant la meva quotidianitat que porten cap a un món millor?. Què puc fer ara mateix, després de llegir açò, sense esperar que ningú més ho faça però que ja hi ha molta gent fent-ho? definitivament, com puc caminar a la cerca de l’ansiada coherència personal amb l’entorn en que visc?

dimarts, 14 de juny de 2011

Per què no vull eixe pla de pensions que l'ajuntament em regala!


Què difícil és explicar certes coses.

Anem per parts, i desgranem consciència junts, et sembla?

Per què no m'agrada la banca convencional?

  • Perquè posa preu als diners en forma d'interessos, i això em sembla immoral.
  • També perquè la banca convencional inverteix en aquells negocis que avui dia són més rendibles, i això redueix el màxim benefici a dues opcions concretes. Les primeres són les deslocalitzacions d'empreses a països on la producció és més barata a costa de les condicions de treball de la gent. La segona és el comerç d'armament. Així de fàcil. Tota la banca europea pràctica almenys alguna d'aquestes dues inversions. Tota. Excepte una, anomenada banca ètica, i formada per dues entitats bancàries: OikoCredit i Triodos Bank.

Si malgrat açò (com que jo no sóc cap guru) necessites més informació abans de prendre decisions, quasi millor seguir llegint algun respectable. Entre les moltes coses que es poden fer, està evidentment, el boicot a la banca:
  • No tindre plans de pensions privats per què obtenen els teus beneficis amb les opcions anteriors.
  • No usar targetes de dèbit/crèdit, per afavorir l'economia real (el 99% de les transaccions mundials diàries es fan amb diners virtuals). Tornar als diners efectius.
  • Evitar els prèstecs personals, i en contraprestació, demanar als amics.
  • Tancar els comptes bancaris, i obrir-los a una sucursal de banca ètica.

Ves per on, ara resulta que el meu Ajuntament ha fet un pla de pensions privat per a tot el personal que hi treballa. I ves per on, jo no ho sabia, doncs en cap moment he signat un contracte personal; pensava que era la única manera de contractar-ne un... Però no! També es pot fer imposat per conveni.

La jugada és fàcil d'entendre. 300 euros per treballador que van a parar a una entitat privada que especularà amb ells durant 40 anys fins que jo em jubile i amb un poc de sort puga traure un benefici del 0'3 al 0,5 (una misèria, vaja).

I clar, vull retirar-lo. Però necessite explicar amb les meves paraules que això que faré no és perquè “no m'he enterat bé de que és un pagament en espècie”, ni que “no m'he de sentir malament per tindre'l encara que la gent del carrer normal no el tinga” com m'ha arengat un sindicalista avui al matí.

No només no vull que Bankia immovilitze 300 euros del meu Ajuntament per a lucrar-se, i ho faça amb el meu nom, sinó que a més, vull que els diners tornen a l'Administració Pública, exactament al seu lloc legítim, al fons públic de pensions, per assegurar que cobraré la meva pensió pública.

Però això és impossible, ja m'ho han dit. I em sento malament perquè no tinc diners ni temps per lluitar amb una denuncia que de ben segur acabaria al Constitucional per desmantetllar allò públic, des de dins! M'he de conformar amb renunciar a aquesta aberració, deixant que Bankia es quede 300 euros què són de tots, vostres també. I seguirà especulant amb ells, i damunt se'ls quedarà. Però almenys no ho farà en el meu nom.

Vaig a intentar-ho!

dimarts, 12 d’abril de 2011

PERQUÈ SÓC ANTINUCLEAR


Al món hi ha 160 reactors nuclears. Ens proporcionen un 30% de l'energia que usem en total. No és tanta.
Cal dir que és l'energia dels rics, doncs TOTS els reactors estan a països rics. Els empobrits no tenen el problema que planteja una nuclear al seu territori, encara que estan igualment exposats als seus efectes.
A Espanya hi ha 10 instal·lacions nuclears: 8 reactors, una fàbrica de combustible nuclear i un abocador de residus nuclears. Produeixen un 20% de l'energia total de l'estat, i només el 10% de la consumida. Objectivament és molt poca la dependència de la nuclear que tenim els espanyols.

Sóc antinuclear per 10 motius:
imatge del CANC (1978)

  1. No és segura: La seva seguretat es basa en uns successos improbables que acaben per ocórrer tard o d'hora. M'agrada el principi de precaució, sobretot si és per als meus fills.
  2. La nuclear no era necessària quan es començà a usar a Espanya: Són els EEUU qui la instal·laren ací després de la II GM, quan França suposava un risc com a potència econòmica per a l'hegemonia nord-americana. Franco acceptà que a Espanya hi hagués reactors nuclears a canvi de diners i amb fins militars.
  3. No és un problema ecològic: Primer cal protegir a les persones, després al medi ambient. El discurs de “usem la nuclear perquè contamina menys que les fòssils” no m'agrada: obvia que el residu és silenciós i invisible, que dura més anys, i que mata gent directament.
  4. No sóc un hipòcrita: mai viuria al costat d'una central nuclear si pogués evitar-ho.
  5. L'urani és més escàs que el petroli: Es produeix bàsicament a Rússia (30% del total), pel que entra en joc la geopolítica internacional. L'eòlica o la solar, per exemple no estan en eixa situació.
  6. M'agrada complir la llei: Perquè des de 2010 el nostre estat té una moratòria que diu que no es construiran noves centrals. Per coherència, el següent pas és tancar les ara actives, la moratòria ho reconeix i Garonya és la següent al 2013.
  7. Sóc profundament demòcrata: La última enquesta del CIS diu que el 60% de la societat espanyola està en contra del seu ús per motius de salut.
  8. Perquè el treball que ofereix és de poca qualitat i amb riscos: Amb els diners que costa se m'ocorren més de 3 idees (sense ser expert) per a garantir feina a les 30.000 persones (no són tantes...) que depenen d'ella. Defensar la nuclear perquè dona feina és equiparable al dilema ètic dels que fabricaven cambres de gas per a Hitler.
  9. Tinc una proposta concreta, que consisteix en tancar progressivament les centrals nuclears en 10-12 anys a Espanya, sense que es veja afectat el consum energètic. Coincideix amb la que té WWF Adena o Greenpeace i és viable.
  10. Les energies renovables MAI augmentaran mentre tinguem nuclears: No ho dic jo, ho diu un estudi de l'IIT (Institut Investigacions Tecnològiques) de la Universitat Pontifícia Comillas.

diumenge, 30 de gener de 2011

LA REVOLUCIÓ SENSE PASSAMUNTANYES, ARA A ISLANDIA


Els mitjans no ho conten. Què seria dels partits (des)governants que tenim, els responsables d'aquesta crisi (als qui Arcadi Oliveres posava fa poc nom i cognoms) i que han acceptat amb gust els diners de les nostres pensions per a cobrir els desperfectes del seu negoci, i de la nostra monarquia, entre d'altres.

La crisi s'ha afrontat de moltes maneres arreu del món. Tenim l'estat espanyol:

  • Salvament de les empreses automobilístiques amb diners públics.
  • Supersalvament de la banca privada també amb diners públics.
  • Reforma laboral, que beneficia als dos anteriors també.
  • Reforma de les pensions, amb la que pagaran els tres anteriors descontant-ho de les pensions dels jubilats a futur (els jubilats del futur no es queixen al present...)

I tenim el cas d'Islàndia, on com es narra a nosinmibici.com es va fer dimitir un govern complet, es nacionalitzaren els grans bancs, es decidí no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda per la seva ferotge política financera, i on s'acaba de crear UNA ASSEMBLEA POPULAR que reescriurà la seva CONSTITUCIÓ. I tot de forma pacífica, a colp de cassola, crits i bona punteria al llançament d'ous.

Analitzar aquest cas i imitar-lo en els aspectes claus, ajudaria al nostre país a enfortir la democràcia que el sustenta, aproximant-la a la gent d'a peu.

No ens indignem per que açò no estiga als mitjans de comunicació televisius i de premsa majoritària. És natural. Com va a deixar la banca i els potents empresaris que viuen de nosaltres a tot arreu d'Europa (Espanya també!) que els mitjans de la seva propietat conten exemples de com fer-los fora?!.

Espanya és encara covard i desorganitzada per eixir al carrer com ho han fet a El Cairo front a una dictadura. Però Islàndia és l'exemple de com la democràcia més antiga del món ja ha començat a dir prou a l'especulació, el neoliberalisme ferotge i la desvinculació de la ciutadania amb les decisions del govern durant anys.

Valencians, catalans, castellans, andalusos, vascos, gallecs, des d'Islàndia a Egipte, el setge s'estreny. Estem preparats? En breu haurem de dir la nostra, i no estem organitzant-nos!

Fotem-los fóra, ja! Fóra Fabres, Fóra Camps, i fóra als seus successors!

dijous, 27 de gener de 2011

NO QUIERO COBRAR MI PENSIÓN

Tengo casi 30 años. Llevo cotizados 3 y un mes. Pero no me considero ningún vago. Sin entrar en detalles he dedicado mi vida hasta los 26 a formarme. Durante mis estudios trabajé en la mierda de contratos basura que me ofrecia el supermercado SPAR de mi pueblo (cerrado ya), Tres ETT's que me contrataban como reponedor y cajero, telepizza, y mejorando la calidad de trato de monitor en escuelas de verano, en dos campamentos, y en algo más que se me olvida ahora. Y que nadie crea que ahora que trabajo he dejado de formarme. Hoy mismo he hecho un examen de un ciclo formativo que he empezado éste mismo año.

Hoy, al terminar mi examen y antes de subir al coche he mirado twitter. Sigo desde hace dias el desastre del caso Sinde, entre otras cosas. La información en twitter es en algunos momentos emocionante por veraz y directa. De repente he leido el twit del dia: 


 "Cualquier persona que consiga llegar a los 65 años con 38,5 cotizados, será un héroe"

Al encender la radio en el coche, he sintonizado rápidamente alguna tertulia progresista (la COPE y RADIO MARIA solo las oigo cuando me estoy durmiendo, para despejarme) y he dado con la SER, donde alguien explicaba críticamente como quedaba la cosa de las pensiones; lo primero que hago últimamente cuando oigo hablar del tema, es pensar en mi madre: Tiene 59 años, y se temia que con la ampliación a los 67 y los demás cambios, ya no le llegase para cobrar la pensión íntegra, tras toda una vida de aportar a la Seguridad Social. Y en su caso será bajita por si misma, pues siempre le han pagado otra mierda como la de la línea dos del primer párrafo. Trabaja desde los 13, aunque claro... eso no se cotiza por ilegal.

Sin embargo, he pensado en mi por primera vez. Lo prometo. Nunca antes habia echado cuentas. Pero ésta vez mientras conducia he llegado a la siguiente conclusión. Con lo que llevo trabajado, suponiendo que no dejo de trabajar nunca y que me jubilo a los 67 años, habré cotizado un total de 40 años. La radio explicaba que habrá posibilidad de jubilarse a los 65 y cobrar la pensión completa si has cotizado 38 años y medio. Oh sorpresa! Ya no llego ni trabajando sin parar... Los nubarrones han empujado mi ceño hasta fruncirlo. ¡Joder! La imagen de toda una vida de trabajo CONTINUADO, sin parar en 40 años, no me dejará dormir estos próximos dias.

Aprovecho un paréntesis para decir que me sorprende que los mismos economistas y políticos vendidos (que ya no representan a la gente como yo) que son capaces de saber como estará España dentro de 30 años (¡yo no sé donde estaré dentro de dos!), no hayan sido capaces de prevenir una crisis hasta dos años después de estar enmedio de ella.

Ahora, que ya estoy en casa tengo una solución al problema. No me van a chantajear con la pensión. Visto que quien decide sobre este sistema de solidaridad intergeneracional que crearon nuestros abuelos, ya no soy yo, y que los políticos que unos pocos votamos hace cuatro años ya solo deciden en beneficio del señor Botín (dueño del Banco Santander), de las hermanas Koplovitz (dueñas del BBVA), y de los socios de la CEOE (entre ellos los 40 empresarios más ricos del país), lo tengo claro:

No voy a matarme a trabajar. Cuando pueda descansaré, sin presionarme por la pensión. Cogeré años sabáticos, produciré menos. Echaré menos horas. Y si pierdo mi trabajo, no me preocuparé de encontrar uno rápidamente. Si me pagan poca pensión, ya lo solucionaré cuando venga el problema.

Sé que parece suicida. Pero no pienso caer en lo que ellos pretenden: que trabajemos como esclavos para llegar a esa cotización (¿quien nos dice que dentro de diez años no nos lo vuelven a cambiar sin consultarnos?), que nos dejemos explotar aunque vaya a costa de nuestra vida familiar y personal, que contratemos fondos de pensión privados al Botín o a las Koplovitz porque ya no nos fiamos del público. Yo no pienso hacerlo.

Reduciré mi consumo para vivir con lo que tenga. Trabajaré menos para tener más tiempo libre. Y lo usaré los próximos 20 años en asociarme en algun grupo de ciudadanos activos que se movilize contra esta farsa de democracia que nos han traspapelado mientras estabamos todos ocupados en mantener nuestras hipotecas sin números rojos.