el ciutadà 10

Font: algosemueveencs.blogspot.com

Aquest text introdueix un futur quadern en preparació titulat "el ciutadà deu" o quelcom així. Opinions.

Arran del 15m molta de la ciutadania endormiscada pel consum (in)finit i els avantatges immediats de no involucrar-se absolutament gens en la vida política i associativa del nostre entorn, ha pres decisions. Ha sigut un canvi interior. Ha sigut a partir de l’ànima del 15m, però ha sigut també des del moment en que hem vist per les finestres de casa que la gent com nosaltres estava a la plaça. Quan en som més, i ens deixem veure. I no ha hagut trencaments amb res. El meravellós ha sigut, com prediu Bauman, que la societat puntillista ha encetat de nou el natural establiment de connexions entre individus aïllats darrere del facebook i la televisió. Com les neurones punsetianes d’un cervell en coma que enceta el despertar.

Des de la perspectiva del 15m, el sistema té molts problemes i cal canviar-los. I això es fa primer que res, sortint al carrer, i en un segon terme organitzant-se amb més gent. Evidentment sempre romandran damunt la taula les dues opcions enfrontades que, des de la nostra època republicana (de la que tots som una mica emigrants, com encerta Jose Luis Sampedro) usen els conservadors de l’status quo per a deslegitimar tots els flancs de la lluita social, al marge que ella sola ja s’enfronte internament meravellosament bé. Em referisc a les eternes qüestions sobre si reformisme o utopia. Romandran damunt la taula i és millor que ahí hi siguen, en record de la pluralitat i les diferents maneres de fer les coses, començant pel reconeixement a la suma i no a l’exclusió, per entendre que tota lluita és bona, per suau o radical qui siga.

Però tant una visió com l’altra tenen dues coses en comú. Què són externes. Què les exigim a un sistema que quasi mai controlem directament. Que la transformació, sobretot en el cas del reformisme, quan l’ha de fer un altre (el polític, el corrupte, el banquer...) és més difícil d’aconseguir.

Per això, sota la consigna de “res no canvia si primer no canvie jo” i la meravellosa cita d’Eduardo Galeano “molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”, se m’ocorre:

Presentar aquest breu recull de quines serien les opcions de canvi que pots decidir fer (si, tú també!) abans d’assumir lluites directes contra qui ha provocat la crisi del benestar. O perquè no, fer les dues coses al mateix temps. Una crisi que no és estrictament econòmica, doncs l’única cosa que tinc clar que no està en crisi són els diners en sí, ni les mans que els acumulen. De fet, moltes de les opcions que presente estan tènuement separades entre elles. Tant que generaran desacord sobre la classificació, i tant de bó, perquè classificar mai ha sigut suficient. Perquè la descoberta constant parteix dels dubtes en l’organització de les idees preconcebudes, de la impossibilitat de col·locar peces soltes, de la innexistència dels nexes d’unió que permetrien que dormirem tranquils pensant que tot està controlat.

Font: algosemueveencs.blogspot.com

M’explicaré millor. Des de la premisa d’un sistema de representació injust e insuficient, podem exigir mitjançant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que s’incorporen referèndums a totes aquelles opcions importants com l’aprovació de pressupostos, directrius europees, etc. Això requerirà el camí de la recollida de signatures massiva, les taules informatives, i després de la seva presentació, esperar a l’aprovació pel Congrés i no sé quins tràmits més. També és possible transformar fent una altra cosa: no tindre un compte bancari al Santander (el de Botín). Les dues coses ajuden a transformar un sistema en que la banca mai perd, i que ens està robant a totes i tots. Però la segona és una decisió personal extremadament fàcil de dur a terme. De la mateixa manera que als seixanta es deia que passaria si hi hagués una guerra i no hi anés ningú?, podriem expressar ara que passaria si Botin intentés especular i no tingués els diners de ningú per fer-ho?.

Per a mi, la segona opció és molt més utòpica, i viable alhora, amb el permís de la contradicció semàntica, que la reformista visió de la recollida de signatures. Però totes dues són necessàries. I més important, totes dues atrauen a gent diferent, sumen. I al cap i a la fi el 15m tracta d’això, de “sumar transformacions” (no ideologies, això no és possible).

Només els qui siguen capaços de combinar les opcions de transformació personal amb les fetes en col·lectiu i contra el causant del problema, faran bandera de llur mentalitat oberta i comprendran que el primer a desterrar és allò que ens ha empentat al clot: l’exclussió de les idees del veí. Només qui sàpiga posar al seu lloc la importància simbòlica i pràctica d’organitzar un atac frontal al causant de la crisi, i alhora comprar sempre el café de comerç just, pot considerar-se un ciutadà deu. Des de la meva humil opinió, clar.

La següent pregunta que em faig és, quantes coses puc fer a nivell personal i canviant la meva quotidianitat que porten cap a un món millor?. Què puc fer ara mateix, després de llegir açò, sense esperar que ningú més ho faça però que ja hi ha molta gent fent-ho? definitivament, com puc caminar a la cerca de l’ansiada coherència personal amb l’entorn en que visc?