dimarts, 21 de juny del 2011

el ciutadà 10

Font: algosemueveencs.blogspot.com
Aquest text introdueix un futur quadern en preparació titulat "el ciutadà deu" o quelcom així. Opinions.


Arran del 15m molta de la ciutadania endormiscada pel consum (in)finit i els avantatges immediats de no involucrar-se absolutament gens en la vida política i associativa del nostre entorn, ha pres decisions. Ha sigut un canvi interior. Ha sigut a partir de l’ànima del 15m, però ha sigut també des del moment en que hem vist per les finestres de casa que la gent com nosaltres estava a la plaça. Quan en som més, i ens deixem veure. I no ha hagut trencaments amb res. El meravellós ha sigut, com prediu Bauman, que la societat puntillista ha encetat de nou el natural establiment de connexions entre individus aïllats darrere del facebook i la televisió. Com les neurones punsetianes d’un cervell en coma que enceta el despertar.
Des de la perspectiva del 15m, el sistema té molts problemes i cal canviar-los. I això es fa primer que res, sortint al carrer, i en un segon terme organitzant-se amb més gent. Evidentment sempre romandran damunt la taula les dues opcions enfrontades que, des de la nostra època republicana (de la que tots som una mica emigrants, com encerta Jose Luis Sampedro) usen els conservadors de l’status quo per a deslegitimar tots els flancs de la lluita social, al marge que ella sola ja s’enfronte internament meravellosament bé. Em referisc a les eternes qüestions sobre si reformisme o utopia. Romandran damunt la taula i és millor que ahí hi siguen, en record de la pluralitat i les diferents maneres de fer les coses, començant pel reconeixement a la suma i no a l’exclusió, per entendre que tota lluita és bona, per suau o radical qui siga.
Però tant una visió com l’altra tenen dues coses en comú. Què són externes. Què les exigim a un sistema que quasi mai controlem directament. Que la transformació, sobretot en el cas del reformisme, quan l’ha de fer un altre (el polític, el corrupte, el banquer...) és més difícil d’aconseguir.
Per això, sota la consigna de “res no canvia si primer no canvie jo” i la meravellosa cita d’Eduardo Galeano “molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”, se m’ocorre:
Presentar aquest breu recull de quines serien les opcions de canvi que pots decidir fer (si, tú també!) abans d’assumir lluites directes contra qui ha provocat la crisi del benestar. O perquè no, fer les dues coses al mateix temps. Una crisi que no és estrictament econòmica, doncs l’única cosa que tinc clar que no està en crisi són els diners en sí, ni les mans que els acumulen. De fet, moltes de les opcions que presente estan tènuement separades entre elles. Tant que generaran desacord sobre la classificació, i tant de bó, perquè classificar mai ha sigut suficient. Perquè la descoberta constant parteix dels dubtes en l’organització de les idees preconcebudes, de la impossibilitat de col·locar peces soltes, de la innexistència dels nexes d’unió que permetrien que dormirem tranquils pensant que tot està controlat.

Font: algosemueveencs.blogspot.com
M’explicaré millor. Des de la premisa d’un sistema de representació injust e insuficient, podem exigir mitjançant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que s’incorporen referèndums a totes aquelles opcions importants com l’aprovació de pressupostos, directrius europees, etc. Això requerirà el camí de la recollida de signatures massiva, les taules informatives, i després de la seva presentació, esperar a l’aprovació pel Congrés i no sé quins tràmits més. També és possible transformar fent una altra cosa: no tindre un compte bancari al Santander (el de Botín). Les dues coses ajuden a transformar un sistema en que la banca mai perd, i que ens està robant a totes i tots. Però la segona és una decisió personal extremadament fàcil de dur a terme. De la mateixa manera que als seixanta es deia que passaria si hi hagués una guerra i no hi anés ningú?, podriem expressar ara que passaria si Botin intentés especular i no tingués els diners de ningú per fer-ho?.
Per a mi, la segona opció és molt més utòpica, i viable alhora, amb el permís de la contradicció semàntica, que la reformista visió de la recollida de signatures. Però totes dues són necessàries. I més important, totes dues atrauen a gent diferent, sumen. I al cap i a la fi el 15m tracta d’això, de “sumar transformacions” (no ideologies, això no és possible).
Només els qui siguen capaços de combinar les opcions de transformació personal amb les fetes en col·lectiu i contra el causant del problema, faran bandera de llur mentalitat oberta i comprendran que el primer a desterrar és allò que ens ha empentat al clot: l’exclussió de les idees del veí. Només qui sàpiga posar al seu lloc la importància simbòlica i pràctica d’organitzar un atac frontal al causant de la crisi, i alhora comprar sempre el café de comerç just, pot considerar-se un ciutadà deu. Des de la meva humil opinió, clar.
La següent pregunta que em faig és, quantes coses puc fer a nivell personal i canviant la meva quotidianitat que porten cap a un món millor?. Què puc fer ara mateix, després de llegir açò, sense esperar que ningú més ho faça però que ja hi ha molta gent fent-ho? definitivament, com puc caminar a la cerca de l’ansiada coherència personal amb l’entorn en que visc?

dimarts, 14 de juny del 2011

Per què no vull eixe pla de pensions que l'ajuntament em regala!


Què difícil és explicar certes coses.

Anem per parts, i desgranem consciència junts, et sembla?

Per què no m'agrada la banca convencional?

  • Perquè posa preu als diners en forma d'interessos, i això em sembla immoral.
  • També perquè la banca convencional inverteix en aquells negocis que avui dia són més rendibles, i això redueix el màxim benefici a dues opcions concretes. Les primeres són les deslocalitzacions d'empreses a països on la producció és més barata a costa de les condicions de treball de la gent. La segona és el comerç d'armament. Així de fàcil. Tota la banca europea pràctica almenys alguna d'aquestes dues inversions. Tota. Excepte una, anomenada banca ètica, i formada per dues entitats bancàries: OikoCredit i Triodos Bank.

Si malgrat açò (com que jo no sóc cap guru) necessites més informació abans de prendre decisions, quasi millor seguir llegint algun respectable. Entre les moltes coses que es poden fer, està evidentment, el boicot a la banca:
  • No tindre plans de pensions privats per què obtenen els teus beneficis amb les opcions anteriors.
  • No usar targetes de dèbit/crèdit, per afavorir l'economia real (el 99% de les transaccions mundials diàries es fan amb diners virtuals). Tornar als diners efectius.
  • Evitar els prèstecs personals, i en contraprestació, demanar als amics.
  • Tancar els comptes bancaris, i obrir-los a una sucursal de banca ètica.

Ves per on, ara resulta que el meu Ajuntament ha fet un pla de pensions privat per a tot el personal que hi treballa. I ves per on, jo no ho sabia, doncs en cap moment he signat un contracte personal; pensava que era la única manera de contractar-ne un... Però no! També es pot fer imposat per conveni.

La jugada és fàcil d'entendre. 300 euros per treballador que van a parar a una entitat privada que especularà amb ells durant 40 anys fins que jo em jubile i amb un poc de sort puga traure un benefici del 0'3 al 0,5 (una misèria, vaja).

I clar, vull retirar-lo. Però necessite explicar amb les meves paraules que això que faré no és perquè “no m'he enterat bé de que és un pagament en espècie”, ni que “no m'he de sentir malament per tindre'l encara que la gent del carrer normal no el tinga” com m'ha arengat un sindicalista avui al matí.

No només no vull que Bankia immovilitze 300 euros del meu Ajuntament per a lucrar-se, i ho faça amb el meu nom, sinó que a més, vull que els diners tornen a l'Administració Pública, exactament al seu lloc legítim, al fons públic de pensions, per assegurar que cobraré la meva pensió pública.

Però això és impossible, ja m'ho han dit. I em sento malament perquè no tinc diners ni temps per lluitar amb una denuncia que de ben segur acabaria al Constitucional per desmantetllar allò públic, des de dins! M'he de conformar amb renunciar a aquesta aberració, deixant que Bankia es quede 300 euros què són de tots, vostres també. I seguirà especulant amb ells, i damunt se'ls quedarà. Però almenys no ho farà en el meu nom.

Vaig a intentar-ho!