AQUELL DIA QUE VAM PERDRE EL CERVELL

Dissabte estrenarem l'última obra d'ESTAMOS VIVOS, aquesta vegada ja al teatre municipal de Benicàssim.

Fou tot un èxit, no ho vaig dubtar ni un instant. Això es veu als ulls del grup dies abans.

Durant 20 minuts m'he deixat dur pels sentiments. Ara ja he desconnectat per anar a dormir i com sé que no seré capaç de millorar-ho, cite textualment el que eixos minuts de concentració han decidit respondre a la meravellosa Selene:

la imatge és d'Esther: newworld-esther.blogspot.com

Jo també ho vaig sentir. I durant tot el dia, em ronda.
I no es retira per molt que penses que no toca, que no és moment, que no és edat, ni cosa meva només. Cosa també d'altres, de majors. Ni de majoria, ni d'edat, ni de les dos coses.
Ahir vaig tornar a sentir trontollar-se unes cames que feia temps que no es tensaven, també, per les emocions de les abraçades del teatre, aquelles dels dos minuts abans del principi del final. Jo també m'he enamorat. Les abraçades més sinceres que he sentit i donat mai. Les vostres. I les del teatre.
Estic tot el dia en un núvol de fum de sofre, intentant desxifrar cada moment i cada mirada que ningú m'explicava, i que ningú gosaria preguntar en aquells instants tan emocionants.
Continue vigilant l'armari. Avui em posaré dins una estona, que fa temps que no entre.
Si. Sóc culpable. Jo vaig robar un rellotge en la foscor. I en eixa foscor seguiré robant-vos rellotges i donant temps. El temps que faça falta per a vosaltres, i per al que em ronda, que des d'ahir, em té pendent del tic-tac dels rellotges més que mai.
Des d'ahir (m'autoenganye, és d'abans...), busque un tic-tac sense vidre, on poder fotre dit com Vanesa m'ensenyà, per fer el que realment sents sense imposicions socials. Amb la llibertat del cor i del que et ronda.
Des d'ahir, visc als núvols, encara que crec que jo ja ho estava també, esther!
Extraordinari. Sense més.