dijous, 7 de febrer del 2013

Compartint maneres d'organitzar-nos



Aquesta és la proposta de treball dels propers mesos a La Maranya, centrada en equilibrar les dues maneres en que la gent participa al nostre col·lectiu: cal donar veu i cal demanar compromís a la gent. Això només pot fer-se si creem i potenciem al màxim els espais d’opinió i de presa de decisió i i els compensem amb el continu repartiment de tasques, de feina lligada al mateix.
La gent que forma el col·lectiu no està disposada a comprometre’s de la mateixa manera, ni tampoc a tothom li apeteix donar la seva opinió. No seriem el primer col·lectiu que arriba a la conclusió (encertada al meu parer) de crear un espai per als debat dels dispersos i oferir altres espais per al treball i concrecions. No és possible traure endavant un projecte, per molt que s’alleugere l’estructura, si no existeix  per part d’un equip determinat de persones l’animació de la resta dels membres. Algú que moga l’energia del grup. Evidentment això no vol dir un equip de gent que decidisca el que s’ha de fer. Però tampoc significa que la solució siga seure a tothom en un cercle i tractar un a un tots els temes que ens impliquen.
Decidim tipificar els nivells de participació en 5 escalons, i que vaja per davant que no es tracta d’una construcció jeràrquica. No existeix jerarquia on hi ha compromís, reconeixement de les limitacions pròpies i dels companys, i sobretot, cohesió grupal i treball en equip. Un grup cohesionat sap quan ha d’abandonar la polifonia de veus que potencia aquesta manera d’associar-se, per fer front a l’estil de la gendarmeria francesa o de les brigades internacionals a una adversitat o atac extern en una sola veu. Els escalons que comente són:
1.       Aquelles persones que només van a entrar al local per un motiu concret, com per exemple comprar una samarreta, o acudir a una xarrada.
2.       Aquelles persones que venen al local sense compromís estable, però ho fan periòdicament a tot allò que fem i els interessa. Són els asidus a les obres del grup de teatre, o els que sempre que fem una xarrada amb algú bó, acudeixen. O eixa jove que cada trimestre escriu un article a la revista de la Casa. Diguem que són els del nivell 1, fidelitzats.
3.       Aquelles persones que busquen un espai entre iguals per fer una activitat concreta de manera periòdica. Són els que s’inscriuen a un grup d’activitat, com per exemple joves que venen a fer teatre, assaig de guitarra, al seu grup. Son estables del local, però sempre a través d’una activitat concreta.
4.       Aquelles persones que són capaços de iniciar l’activitat d’un grup estable. Son una mena d’activistes socials, gent que veu una necessitat, i reuneix un grup de persones per engrescar-los a actuar. En certa manera són els joves somiadors, que són capaços de veure fetes realitats aquelles concepcions organitzatives que altres no imaginen.
5.    Aquelles persones que treballen per l'articulació de tots, per que cada pota funcione, per què tot estiga cuidat i funcione. Que estan pendents de la visió global, i de que mentre la bola de llana va rodant, encastren els trossets de fil solt dins del cabdell.

Tothom és capaç d’estar al nivell més implicat, de ser un activista, dirigent, animador o com li vulguem dir. La qüestió és la manera en que al col·lectiu treballem per aconseguir que el màxim de persones possible abandonen els nivells més baixos de participació per ubicar-se als altres nivells. Podem dir que treballem el lideratge compartit. Però pensar que en un mateix grup de joves (i d’adults) tothom participa per igual, i és capaç de participar per igual, i desitja participar per igual, és la font de grans frustracions que ara per ara, de poc ens serveixen.
Un cop passada l’etapa de “l’entre tots ho fem tots”, i quan ens adonem que en pocs mesos hem caigut en una dinàmica de “som 4 que ho fem tot”, propose un canvi concret en homenatge a tots els que necessiten una concreció. Perquè la reflexió sempre ha d’estar vigilada per dues accions, una davant i altra darrere. Perquè no dic sempre, només ara en els temps que corren, molta reflexió aïllada porta a la inacció. I som el que fem, no el que diem que fem, o això contem sempre que algú ens visita a Maranya.
Se’ns ocorre que la manera de fer podria ser llistar tasques pendents al col·lectiu (n’hi ha moltes pendents, i que ara les fan uns pocs). Estaria bé agrupar-les, ahí va una proposta:

1- tasques de gestió interna, cursos i serveis:
"cobrament de quotes, gestió del pressupost, cursos oberts al públic, cursos de formació interna, tallers per adolescents, entrades a IES, altres.
estructura legal estatuts, registres i altres."
2- tasques de relacions:
"    comunicació amb socis
   ----newsletter
   ----assemblees
   ----mails personals, altres
sopar mensual per xarrar i cuidar a la gent (amb algú interessant o entre nosaltres) vincles amb entitats i moviments (propostes rebuts per mail)...?"
3- Tasques de difusió:
"cartells d'activitats, imatge del local, programació trimestral, campanya de valors, estat de la web.?"
4- Tasques de coordinació d'animadors voluntaris:
"compartir el que està passant amb estructura d'animadors, tasques de recolzament/acompanyament als animadors. Altres TEMES.?"

Amb aquest llistat ens reunim un petit grup d’activadors(de 3 a 8 són suficients).
I ara important. El més fàcil seria posar-se a fer una darrere l’altra. Però el més potent és configurar un llistat d’aquelles persones que  son públic actiu al col·lectiu.
Som uns 70 socis, dels quals 22 tenen entre 12 i 25 anys.
Telèfon en mà, discutim breument cada punt per concretar-lo, i acte seguit telefonem a una persona de la llista que pensem que siga capaç de fer la tasca, i que a més LI PUGA AGRADAR FER-LA. És important no equivocar-se, a tots hi ha coses que ens agrada més fer que altres.  Jo sé a qui demanaria fer un cartell, o fer un mailing. O actualitzar la web. I a qui muntar una sessió de danses del món...
Quan portes tres mesos treballant d’aquesta manera t’adones de vàries coses:
-          que la gent del col·lectiu vol fer coses, però no les fa perquè no sap que fer. O perquè no sap si pot fer-les. O perquè no sap com fer-les.
-          que el contacte personalitzat amb la gent quan està dispersa reconforta i cohesiona al grup.
-          Que demanar a algú que faça una cosa, i acompanyar-lo en la tasca és un procés educatiu, i s’ha de tindre paciència.
-          Què treballar així genera estructures interessants, però no hem d’oblidar que mantenir la carcassa de l’Associació és el que permet que dins passen coses culturalment, reivindicativament, políticament, educativament valorables. Que en definitiva, pocs joves desitjen participar “portant la facturació del Centre”, i que la majoria es formaran al marc de l’organització d’activitats més o menys potents.

Eixa és la via de participació real de la gent jove, facilitant-los l’organització de les pròpies activitats. Un col·lectiu de joves només ocupat de resoldre els problemes de gestió i pagaments del local es crema ràpid. Un col·lectiu de joves que només fa activitats sense implicar-se en el funcionament i la gestió de l’espai, genera joves irresponsables quasi sempre. Busquem solució.