dijous, 7 de juny del 2012

CULTURA O CULTURISMO?


En la misma puerta ya te ha parecido mala idea, y aún así lo has preguntado. “¿Puedo colgar este cartel?” Es una pregunta de cortesía. Normalmente piensas que no hace falta ni hacerla, y menos en un centro cultural municipal. Pero el portero del local no lo ha visto igual. Creo que más que la actividad de tu cartel, has sido tu quien no le ha gustado. “No, mejor no”.

Claro, te quedas de piedra. Retrocedes y respondes con cortesía, pero mostrando tu incomprensión: “Ah! Vale. Entiendo”. Mientras piensas en salir por la puerta y no discutir, un diablillo en tu hombro derecho, con cuernos de ciudadano crítico, de esos ciudadanos que desconciertan con sus apelaciones, te susurra que preguntes porqué.

¿Y porqué?”. El portero, que viste como un programador cultural, y probablemente se hace pasar por uno de ellos, empieza a confirmar tus sospechas y las mias, fundadas durante toda una vida, de que ni él mismo sabe, todavía, porqué no. Pero aún así, lo intenta.

Los porteros paran cosas. En el fútbol paran balones. Ese es su cometido. En las discotecas paran gente, ahí encuentran satisfacción (laboral, espero). Es divertido ver como alguien que se dedica a parar cosas en un centro cultural, busca en tu cartel inocentón, argumentos improvisados de porqué no puedes poner tu actividad junto a las de gran casta que cuelgan en sus escasos dos paneles de información.

Si fuese más cultural, no habría problema. Una conferencia, una charla...”. Es momento de decir que tu cartel anuncia un curso. Y a pesar de que es caer en su juego especificar el nombre del curso, lo haces pues para más sorna se trata de formación como Animadores Socioculturales de Ocio Infantil y Juvenil. Casi caes en la tentación de preguntarle que es cultura para él, como te preguntaba Carles Monclús durante todo un curso de TASOC en la asignatura de “Animación Cultural”. Desistes, caes en la cuenta de que es portero, no entiende de estas cosas. Supones que se refiere a que sea algo de menor compromiso, más puntual, o abierto al público. Tu curso lo es.

Como ve que tu cara es un poema, prueba con un nuevo argumento, “Si tuviese el logo de algún ayuntamiento...” Tus ojos se iluminan. Buscas entre los carteles y aparece uno en que pone Misa del Corpus, y a continuación procesión, sin ayuntamientos de por medio. Él también lo ve. Y el de la Universitat Jaume I al lado, que aunque no tenga el logo del ayuntamiento, todo el mundo sabe que colabora con el ayuntamiento que sea.

Es que cobráis vuestro curso. Esto tiene ánimo de lucro”, dice antes de que tu discutas sobre municipalismo. No puedes aguantarte y le explicas rápidamente que tu asociación juvenil no tiene ánimo de lucro, y que los cursos que ofrezcas no tienen porqué ser gratis, ni mucho menos evitar obtener ingresos con ellos, generando así remanente para tu actividad asociativa. Pero como ves que eso ya lo sabe, y que buscará rápidamente otro argumento, señalas la obra de teatro del Grupo de Teatro de la Universidad para Mayores, que cobra 3 y 5 € como donativo, con la esperanza de que no la descuelgue diciendo que eso tampoco es cultura.

Su última respuesta es la mejor, por inexistente. Has de ser tu quien relaje el silencio mientras te acompaña a la puerta, y le dices que entiendes que cada centro tenga un criterio para filtrar la información que debe llegar a los ciudadanos del barrio, aunque observas que el centro está totalmente vacío. Éste centro, piensan tus ojos, no tiene ningún criterio justo que filtre la información, más allá del ejercicio diario de poder de éste portero.

Su rostro se muestra satisfecho, como el de aquel que ha terminado su jornada laboral con un “completo” de sus funciones, y justifica así su labor. 

Te vas, y entras en la Biblioteca de la Calle Mayor, acojonado y pensando que allí tampoco. Pero ni lo leen, y te dicen que ellos mismos lo pondrán si tu no llevas celofán. Sales envalentonado, y te diriges de nuevo al centro cultural.

La puerta se ilumina con un fluorescente que parpadea “centro de cultura(lismo)” municipal, y por los cristales, mientras andas hacia dentro, intuyes un grupo de gente levantando pesas. Sacas tu móvil y haces fotos a los carteles. El portero no tarda en aparecer. “¿Que querías?” Resistes sus músculos de culturista, y respondes con serenidad que solo miras la información. El portero se pone nervioso y se mete en el despacho. Y sale en 10 segundos, cruzándose de brazos delante de ti. Es entonces cuando ves la prueba inequívoca de que no es el (des)programador cultural del local, ni siquiera el dinamiz(t)ador cultural, pues sus argumentos no estaban trabajados ni en pro de los derechos constitucionales de un ciudadano asociado que le paga el sueldo, ni tampoco de alguien que hace bien su trabajo y no improvisa. Coges el papel de las colonias de verano SEIDIA de la Fundación Caja Castellón (subcontratadas a una empresa y por supuesto, se cobran y además generan beneficio económico), dices “adiós” y te subes a tu bici aparcada en la misma calle Antonio Maura.


Mientras te vas, despacito, te cruzas con dos chicos fuertes, con camiseta de tirantes, y bolsa deportiva. Te giras. Han entrado, el portero les saluda y les abre paso.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Més enllà de la crisi, a 5 anys vista com a mínim...


Pel que estic llegint, la tendència els pròxims anys serà, inevitablement, com la nordamericana a nivell econòmic. Una de les coses que m’estan removent tot per dins és que hi ha una nova classe de super-rics consumidors.  Els que consumeixen productes de marques com vuiton o mercedes, totes elles de les úniques que han pujat les vendes al llarg de 2011 sustancialment.

Aquesta nova classe de super-rics tenen clar que la nova classe mitjana i baixa de consumidors amb una despesa baixa, marginal, ja no els fem falta per a sostindre el sistema, doncs com als EEUU, els estats han començat a recolzar-los amb mesures que els beneficien enormement en detriment de les classes baixes, i sense prejudici algun. Han admés als mitjans, entre d’altres, que el pacte que signaren entre ells de sostindre el poder adquisitiu proporcionalment a tothom per a que la cadena de consum no es trenqués, ja no els fa falta. Que els hi donem igual!

En poques paraules, que m’ha desmuntat el discurs de que els de baix som el 99% i que podem fer que tremolen. Ja no. El poder estatalitzador que encetà Bismark ha sigut pres per la dreta rància, que menysprea als més desafavorits. Eixe poder que ens ha fet insensibles a la solidaritat (si ho fa l’estat, per a que he de fer-ho jo…) ha culminat la seva feina, i mostra la jugada final.

L’estat (a partir d’ara, i fins que recobre la dignitat, sempre en minúscula) dóna diners a la banca sense escrúpols i no fa intent de salvar a les famílies desnonades. I a sobre, ara la cosa està tan fotuda que els petits consumidors ja no fem falta per a sostindre un sistema especulatiu que ens està fotent la vida.

La bona notícia, tornarem a parlar de classes. Per fí.

dimarts, 27 de març del 2012

S'aproxima un gran cabdell carregat d'idees!

Estos dies caldrà romandre atent. La Maranya, col·lectiu de col·lectius, et demana col·laboració.

Queda menys d'una setmana per descobrir una nova manera d'autogestió des de la il·lusió i la creativitat, sense perdre l'esperit crític.

La Maranya no és només el nostre col·lectiu, eres tu, i tu, i tu... I TU. Perquè ens reconeixem amigues de tots aquells companys de viatge que volen, amb un mitjà o altre, canviar el món on vivim. Som els de #casalsensejoves, els #portadorsdesomnis.

En uns dies, s'estavella la Maranya contra la insensatesa i la corruptela. Si veus un filet... no el perdis! #Josócmaranya. i tu?

 
Ahhh! I ens veiem tots dijous a la vaga #huelgadespierta #vagaconsum #29mrescateciudadano.

dimarts, 16 d’agost del 2011

la deriva

La deriva es un concepto francés, Palas dixit.
Es cuando caminas, siguiendo únicamente la llamada del momento.
Cuántos conceptos franceses perdidos!
Este es uno más.

Tienes una edad.
Empezaste desde abajo.
Ahora ya "diriges".
Antes veias con claridad que tienes que dejar paso a los nuevos, a lo nuevo. Nuevas ideas, nuevos pensamientos, nuevas corrientes. Porque tenias proyecto, a largo plazo.


Es una rueda. De como el bárbaro se convierte en burócrata.

Pero yo tengo la solución momentánea,
                                                 por si me encuentro.
Para no someterse a la deriva,
los animadores no inmutables, no permanentes.
No podemos animar eternamente a los mismos grupos.
Y es imposible que la persona no desee cambios, como el cambio por el que lucha.
Trabajar de 8 a 3.
No "pringar" un sábado. Tener família.

Lo que hace falta es no perder el norte.

Para evitar estar sometido a la deriva,
sabré cuando me he de retirar a otro espacio.
Cuando he de hacer que el equipo de animadores juveniles rote,
no sea siempre el mismo.
Cuando he de quedar en último plano, casi desaparecer,
y no ser el centro, el origen o el final de nada.
Cuando nadar contra corriente para que la deriva fatal
no me arrastre al fondo,
donde yaceré, plácidamente,
hasta la eternidad de los tiempos.

dimarts, 21 de juny del 2011

el ciutadà 10

Font: algosemueveencs.blogspot.com
Aquest text introdueix un futur quadern en preparació titulat "el ciutadà deu" o quelcom així. Opinions.


Arran del 15m molta de la ciutadania endormiscada pel consum (in)finit i els avantatges immediats de no involucrar-se absolutament gens en la vida política i associativa del nostre entorn, ha pres decisions. Ha sigut un canvi interior. Ha sigut a partir de l’ànima del 15m, però ha sigut també des del moment en que hem vist per les finestres de casa que la gent com nosaltres estava a la plaça. Quan en som més, i ens deixem veure. I no ha hagut trencaments amb res. El meravellós ha sigut, com prediu Bauman, que la societat puntillista ha encetat de nou el natural establiment de connexions entre individus aïllats darrere del facebook i la televisió. Com les neurones punsetianes d’un cervell en coma que enceta el despertar.
Des de la perspectiva del 15m, el sistema té molts problemes i cal canviar-los. I això es fa primer que res, sortint al carrer, i en un segon terme organitzant-se amb més gent. Evidentment sempre romandran damunt la taula les dues opcions enfrontades que, des de la nostra època republicana (de la que tots som una mica emigrants, com encerta Jose Luis Sampedro) usen els conservadors de l’status quo per a deslegitimar tots els flancs de la lluita social, al marge que ella sola ja s’enfronte internament meravellosament bé. Em referisc a les eternes qüestions sobre si reformisme o utopia. Romandran damunt la taula i és millor que ahí hi siguen, en record de la pluralitat i les diferents maneres de fer les coses, començant pel reconeixement a la suma i no a l’exclusió, per entendre que tota lluita és bona, per suau o radical qui siga.
Però tant una visió com l’altra tenen dues coses en comú. Què són externes. Què les exigim a un sistema que quasi mai controlem directament. Que la transformació, sobretot en el cas del reformisme, quan l’ha de fer un altre (el polític, el corrupte, el banquer...) és més difícil d’aconseguir.
Per això, sota la consigna de “res no canvia si primer no canvie jo” i la meravellosa cita d’Eduardo Galeano “molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món”, se m’ocorre:
Presentar aquest breu recull de quines serien les opcions de canvi que pots decidir fer (si, tú també!) abans d’assumir lluites directes contra qui ha provocat la crisi del benestar. O perquè no, fer les dues coses al mateix temps. Una crisi que no és estrictament econòmica, doncs l’única cosa que tinc clar que no està en crisi són els diners en sí, ni les mans que els acumulen. De fet, moltes de les opcions que presente estan tènuement separades entre elles. Tant que generaran desacord sobre la classificació, i tant de bó, perquè classificar mai ha sigut suficient. Perquè la descoberta constant parteix dels dubtes en l’organització de les idees preconcebudes, de la impossibilitat de col·locar peces soltes, de la innexistència dels nexes d’unió que permetrien que dormirem tranquils pensant que tot està controlat.

Font: algosemueveencs.blogspot.com
M’explicaré millor. Des de la premisa d’un sistema de representació injust e insuficient, podem exigir mitjançant una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) que s’incorporen referèndums a totes aquelles opcions importants com l’aprovació de pressupostos, directrius europees, etc. Això requerirà el camí de la recollida de signatures massiva, les taules informatives, i després de la seva presentació, esperar a l’aprovació pel Congrés i no sé quins tràmits més. També és possible transformar fent una altra cosa: no tindre un compte bancari al Santander (el de Botín). Les dues coses ajuden a transformar un sistema en que la banca mai perd, i que ens està robant a totes i tots. Però la segona és una decisió personal extremadament fàcil de dur a terme. De la mateixa manera que als seixanta es deia que passaria si hi hagués una guerra i no hi anés ningú?, podriem expressar ara que passaria si Botin intentés especular i no tingués els diners de ningú per fer-ho?.
Per a mi, la segona opció és molt més utòpica, i viable alhora, amb el permís de la contradicció semàntica, que la reformista visió de la recollida de signatures. Però totes dues són necessàries. I més important, totes dues atrauen a gent diferent, sumen. I al cap i a la fi el 15m tracta d’això, de “sumar transformacions” (no ideologies, això no és possible).
Només els qui siguen capaços de combinar les opcions de transformació personal amb les fetes en col·lectiu i contra el causant del problema, faran bandera de llur mentalitat oberta i comprendran que el primer a desterrar és allò que ens ha empentat al clot: l’exclussió de les idees del veí. Només qui sàpiga posar al seu lloc la importància simbòlica i pràctica d’organitzar un atac frontal al causant de la crisi, i alhora comprar sempre el café de comerç just, pot considerar-se un ciutadà deu. Des de la meva humil opinió, clar.
La següent pregunta que em faig és, quantes coses puc fer a nivell personal i canviant la meva quotidianitat que porten cap a un món millor?. Què puc fer ara mateix, després de llegir açò, sense esperar que ningú més ho faça però que ja hi ha molta gent fent-ho? definitivament, com puc caminar a la cerca de l’ansiada coherència personal amb l’entorn en que visc?

dimarts, 14 de juny del 2011

Per què no vull eixe pla de pensions que l'ajuntament em regala!


Què difícil és explicar certes coses.

Anem per parts, i desgranem consciència junts, et sembla?

Per què no m'agrada la banca convencional?

  • Perquè posa preu als diners en forma d'interessos, i això em sembla immoral.
  • També perquè la banca convencional inverteix en aquells negocis que avui dia són més rendibles, i això redueix el màxim benefici a dues opcions concretes. Les primeres són les deslocalitzacions d'empreses a països on la producció és més barata a costa de les condicions de treball de la gent. La segona és el comerç d'armament. Així de fàcil. Tota la banca europea pràctica almenys alguna d'aquestes dues inversions. Tota. Excepte una, anomenada banca ètica, i formada per dues entitats bancàries: OikoCredit i Triodos Bank.

Si malgrat açò (com que jo no sóc cap guru) necessites més informació abans de prendre decisions, quasi millor seguir llegint algun respectable. Entre les moltes coses que es poden fer, està evidentment, el boicot a la banca:
  • No tindre plans de pensions privats per què obtenen els teus beneficis amb les opcions anteriors.
  • No usar targetes de dèbit/crèdit, per afavorir l'economia real (el 99% de les transaccions mundials diàries es fan amb diners virtuals). Tornar als diners efectius.
  • Evitar els prèstecs personals, i en contraprestació, demanar als amics.
  • Tancar els comptes bancaris, i obrir-los a una sucursal de banca ètica.

Ves per on, ara resulta que el meu Ajuntament ha fet un pla de pensions privat per a tot el personal que hi treballa. I ves per on, jo no ho sabia, doncs en cap moment he signat un contracte personal; pensava que era la única manera de contractar-ne un... Però no! També es pot fer imposat per conveni.

La jugada és fàcil d'entendre. 300 euros per treballador que van a parar a una entitat privada que especularà amb ells durant 40 anys fins que jo em jubile i amb un poc de sort puga traure un benefici del 0'3 al 0,5 (una misèria, vaja).

I clar, vull retirar-lo. Però necessite explicar amb les meves paraules que això que faré no és perquè “no m'he enterat bé de que és un pagament en espècie”, ni que “no m'he de sentir malament per tindre'l encara que la gent del carrer normal no el tinga” com m'ha arengat un sindicalista avui al matí.

No només no vull que Bankia immovilitze 300 euros del meu Ajuntament per a lucrar-se, i ho faça amb el meu nom, sinó que a més, vull que els diners tornen a l'Administració Pública, exactament al seu lloc legítim, al fons públic de pensions, per assegurar que cobraré la meva pensió pública.

Però això és impossible, ja m'ho han dit. I em sento malament perquè no tinc diners ni temps per lluitar amb una denuncia que de ben segur acabaria al Constitucional per desmantetllar allò públic, des de dins! M'he de conformar amb renunciar a aquesta aberració, deixant que Bankia es quede 300 euros què són de tots, vostres també. I seguirà especulant amb ells, i damunt se'ls quedarà. Però almenys no ho farà en el meu nom.

Vaig a intentar-ho!