Quelcom es mou

L’anarquista entre corbates enceta la crema d’estructures. Alguns diuen que per fi. Altres pensen, o ara o mai.
Sap que les feres devoren al feble, ha escotat parlar d’una corrupció inherent que corrou els ferros més ferms. I amb tot està decidit.
Serà ell el bàrbar que entre buròcrates envoltarà amb els seus braços càlids les espatlles febles de l’aurea mediocritas imperant?
Serà el bàrbar que esdevé buròcrata, un més de tants?
Tot està a la mirada. La mirada segura. El silenci i el discurs també, però sobretot LA MIRADA NETA.

Ilustració d'Alberto Montt

Compartint maneres d'organitzar-nos

Aquesta és la proposta de treball dels propers mesos a La Maranya, centrada en equilibrar les dues maneres en que la gent participa al nostre col·lectiu: cal donar veu i cal demanar compromís a la gent. Això només pot fer-se si creem i potenciem al màxim els espais d’opinió i de presa de decisió i i els compensem amb el continu repartiment de tasques, de feina lligada al mateix.

La gent que forma el col·lectiu no està disposada a comprometre’s de la mateixa manera, ni tampoc a tothom li apeteix donar la seva opinió. No seriem el primer col·lectiu que arriba a la conclusió (encertada al meu parer) de crear un espai per als debat dels dispersos i oferir altres espais per al treball i concrecions. No és possible traure endavant un projecte, per molt que s’alleugere l’estructura, si no existeix  per part d’un equip determinat de persones l’animació de la resta dels membres. Algú que moga l’energia del grup. Evidentment això no vol dir un equip de gent que decidisca el que s’ha de fer. Però tampoc significa que la solució siga seure a tothom en un cercle i tractar un a un tots els temes que ens impliquen.

Decidim tipificar els nivells de participació en 5 escalons, i que vaja per davant que no es tracta d’una construcció jeràrquica. No existeix jerarquia on hi ha compromís, reconeixement de les limitacions pròpies i dels companys, i sobretot, cohesió grupal i treball en equip. Un grup cohesionat sap quan ha d’abandonar la polifonia de veus que potencia aquesta manera d’associar-se, per fer front a l’estil de la gendarmeria francesa o de les brigades internacionals a una adversitat o atac extern en una sola veu. Els escalons que comente són:

1.       Aquelles persones que només van a entrar al local per un motiu concret, com per exemple comprar una samarreta, o acudir a una xarrada.

2.       Aquelles persones que venen al local sense compromís estable, però ho fan periòdicament a tot allò que fem i els interessa. Són els asidus a les obres del grup de teatre, o els que sempre que fem una xarrada amb algú bó, acudeixen. O eixa jove que cada trimestre escriu un article a la revista de la Casa. Diguem que són els del nivell 1, fidelitzats.

3.       Aquelles persones que busquen un espai entre iguals per fer una activitat concreta de manera periòdica. Són els que s’inscriuen a un grup d’activitat, com per exemple joves que venen a fer teatre, assaig de guitarra, al seu grup. Son estables del local, però sempre a través d’una activitat concreta.

4.       Aquelles persones que són capaços de iniciar l’activitat d’un grup estable. Son una mena d’activistes socials, gent que veu una necessitat, i reuneix un grup de persones per engrescar-los a actuar. En certa manera són els joves somiadors, que són capaços de veure fetes realitats aquelles concepcions organitzatives que altres no imaginen.

5.    Aquelles persones que treballen per l'articulació de tots, per que cada pota funcione, per què tot estiga cuidat i funcione. Que estan pendents de la visió global, i de que mentre la bola de llana va rodant, encastren els trossets de fil solt dins del cabdell.

Tothom és capaç d’estar al nivell més implicat, de ser un activista, dirigent, animador o com li vulguem dir. La qüestió és la manera en que al col·lectiu treballem per aconseguir que el màxim de persones possible abandonen els nivells més baixos de participació per ubicar-se als altres nivells. Podem dir que treballem el lideratge compartit. Però pensar que en un mateix grup de joves (i d’adults) tothom participa per igual, i és capaç de participar per igual, i desitja participar per igual, és la font de grans frustracions que ara per ara, de poc ens serveixen.

Un cop passada l’etapa de “l’entre tots ho fem tots”, i quan ens adonem que en pocs mesos hem caigut en una dinàmica de “som 4 que ho fem tot”, propose un canvi concret en homenatge a tots els que necessiten una concreció. Perquè la reflexió sempre ha d’estar vigilada per dues accions, una davant i altra darrere. Perquè no dic sempre, només ara en els temps que corren, molta reflexió aïllada porta a la inacció. I som el que fem, no el que diem que fem, o això contem sempre que algú ens visita a Maranya.

Se’ns ocorre que la manera de fer podria ser llistar tasques pendents al col·lectiu (n’hi ha moltes pendents, i que ara les fan uns pocs). Estaria bé agrupar-les, ahí va una proposta:

1- tasques de gestió interna, cursos i serveis:

"cobrament de quotes, gestió del pressupost, cursos oberts al públic, cursos de formació interna, tallers per adolescents, entrades a IES, altres.

estructura legal estatuts, registres i altres."

2- tasques de relacions:

"    comunicació amb socis

   ----newsletter

   ----assemblees

   ----mails personals, altres

sopar mensual per xarrar i cuidar a la gent (amb algú interessant o entre nosaltres) vincles amb entitats i moviments (propostes rebuts per mail)...?"

3- Tasques de difusió:

"cartells d'activitats, imatge del local, programació trimestral, campanya de valors, estat de la web.?"

4- Tasques de coordinació d'animadors voluntaris:

"compartir el que està passant amb estructura d'animadors, tasques de recolzament/acompanyament als animadors. Altres TEMES.?"

Amb aquest llistat ens reunim un petit grup d’activadors(de 3 a 8 són suficients).

I ara important. El més fàcil seria posar-se a fer una darrere l’altra. Però el més potent és configurar un llistat d’aquelles persones que  son públic actiu al col·lectiu.

Som uns 70 socis, dels quals 22 tenen entre 12 i 25 anys.

Telèfon en mà, discutim breument cada punt per concretar-lo, i acte seguit telefonem a una persona de la llista que pensem que siga capaç de fer la tasca, i que a més LI PUGA AGRADAR FER-LA. És important no equivocar-se, a tots hi ha coses que ens agrada més fer que altres.  Jo sé a qui demanaria fer un cartell, o fer un mailing. O actualitzar la web. I a qui muntar una sessió de danses del món...

Quan portes tres mesos treballant d’aquesta manera t’adones de vàries coses:

-          que la gent del col·lectiu vol fer coses, però no les fa perquè no sap que fer. O perquè no sap si pot fer-les. O perquè no sap com fer-les.

-          que el contacte personalitzat amb la gent quan està dispersa reconforta i cohesiona al grup.

-          Que demanar a algú que faça una cosa, i acompanyar-lo en la tasca és un procés educatiu, i s’ha de tindre paciència.

-          Què treballar així genera estructures interessants, però no hem d’oblidar que mantenir la carcassa de l’Associació és el que permet que dins passen coses culturalment, reivindicativament, políticament, educativament valorables. Que en definitiva, pocs joves desitjen participar “portant la facturació del Centre”, i que la majoria es formaran al marc de l’organització d’activitats més o menys potents.

Eixa és la via de participació real de la gent jove, facilitant-los l’organització de les pròpies activitats. Un col·lectiu de joves només ocupat de resoldre els problemes de gestió i pagaments del local es crema ràpid. Un col·lectiu de joves que només fa activitats sense implicar-se en el funcionament i la gestió de l’espai, genera joves irresponsables quasi sempre. Busquem solució.

També es cobra per això?

Seré breu:

Avuí ha caigut el dret d'associació. Ha caigut la darrera capacitat ciutadana dels desamparats per tot. Ha caigut per què ara es paga per tot.

A partir d'ara si legalitzes una associació al registre, et cobraran 40 euros, com si es tractara d'una SL.

Quan canvies de Junta Directiva, hauràs d'informar al registre (obliga la llei). Però ara et cobraran 10 euros.

Associar-nos i enregistrar l'associació era un subterfugi legal que evitava que la responsabilitat no recaiguera sobre els associats solidàriament, sinó sobre l'ens constituit. 

Ciutadans de primera i de segona. Associacions dignes i associacions indignes. "Així s'ho pensaran dos vegades cada cop que formalitzen una nova aliança masònica" segur que comenten entre rialles als seus opulents esmorçars.

Cobraran per tot, i quan siga rentable, ho privatitzaran.

Fins acabar amb TOT!

Diàleg amb el Rector

El model educatiu és el nostre signe d’identitat i açò és l’últim que hem de perdre. El mateix he de dir pel que fa al Pla de promoció de la investigació, on volem mantindre el finançament de tots els programes, perquè ara més que mai cal apostar pel coneixement, i de la recerca depèn la generació del nou coneixement i per tant el progrés de la nova societat que volem construir per al futur. Aquestes són les meues preocupacions principals, les meues i les dels membres del Consell de Direcció, i en conseqüència, les que ens ocuparan en cor i ànima el proper any 2013.

 

 

----------------------------------------------------

Vaig llegir fa poc el discurs inaugural del rector del curs actual, a la web.

En ell parla de la cultura, però només anomena un conveni amb la Xarxa Vives.

Em fa gràcia que atribuisca a isaac newton (físic, com ell) la meravellosa i coneguda expressió "a muscles de gegants". És una cita que he escoltat reiteradament i que naix del món de les humanitats, de la cultura no productiva capitalistament parlant, és d'un filòsof de 5 segles abans de Newton, anomenat Bernard de Chartres. No em sorpren que el rector no tinga ni idea de quan important pot ser equivocar-se en una cita d'aquesta envergadura, per a mi és d'una insensibilitat supina amb les humanitats, i representa (confirmat ja) al sector tecnòcrata, i amb aquestos exemples es destapa. Estic convençut que si un de nosaltres atribuira el descobriment dels àtoms a un autor posterior que ho citara en els seus treballs, se'ns titllaria d'inexactes i inexperts.
Parlant de caminar a muscles de gegants, amb aquesta bajanada de recolzar la investigació (trampa: pagaran amb diners públics tot allò que les empreses lobby de la UJI decidisquen d'interés social) i no tot el que la UJI ha construït holísticament, acaben de signar la seva pròpia sentència. Perquè no hi ha (a)ciutadans que confien en l'estudi universitari si no se'ls desperta interés, desig, pels seus somnis.

I els àcrates com jo no creem en el treball. I no ens formem, per tant, a canvi d'un sou. No vull eixa universitat, escrita amb les minúscules de la vergona. Per això sense fer una cultura diferent, des de la base, que permeta transformar la culturització vertical i burgesa de compartir el coneixement amb els ignorants dels pobles en una proposta nascuda dels propis interessats, no hi ha canvi real possible. El canvi que el rector propugna és una oda encoberta a la baixada de pantalons.

Cada cop que un xiquet toca un instrument DESPRÉS DE L'ESCOLA, s'enamora de la música.
Cada cop que un home del món rural comparteix el que sap de bolets amb els seus veïns, ENAMORA ALS DEMÉS DELS PARATGES NATURALS PROPIS.
Cada cop que una jove fa teatre, S'ALLIBERA, i es desperta a sí mateixa l'interés per llegir i aprendre més.

Que em diga el rector quantes investigacions, projectes investigadors i experiments podran generar eixa societat diferent que somiem, si elimina el finançament a la cultura.

---------------------------------------------------------

“No es lo mismo si firmo Jean-Paul Sartre
que si firmo Jean-Paul Sartre, Premio Nobel"

Sartre renuncià al Nobel amb una carta prou coneguda, en la que argumentava sobre on radica la cultura ("El único combate posible actualmente en la parte frontal de la cultura es, para la coexistencia pacífica, los del Este contra los del Occidente. No quiero decir que hayamos claudicado; sé que la confrontación entre estas dos culturas debe necesariamente adoptar la forma de un conflicto y que debe tener lugar entre los hombres y entre las culturas, sin intervención de la institución.").

L'argumentació sobre la institucionalització de la cultura, i que no volia ser institucionalitzat, perquè la cultura és propietat legítima de les persones i no de les institucions (“Durante la guerra de Argelia, y habiendo firmado el "Manifiesto de los 121”, acepté el premio con gratitud, ya que al que honraban no era a mí, sino a los que lucharon para conseguir su libertad. Esto ocurrió hasta que se logró el final de los combates y se consiguió el fin deseado.”).

Evidentment jo faig una lectura superficial de les seves paraules, doncs no conec el context/moment en que ho escrigué suficientment. Però com tots els escrits de qualitat, les paraules agafen pes amb els anys, fora del moment en que s'escriuen, per esdevenir fonamentacions més enllà del qui les escriu.

Açò si és caminar a muscles de gegants.

Així ens veuen a Alemanya

La veritat sense dissimular-la.


Traducció d'un article publicat el dijous 6 en diversos periòdics econòmics alemanys, per Stefanie Claudia Müller/, el seu corresponsal a Espanya:

Avui, 6 de setembre, es troben a Madrid els governs d'Alemanya i Espanya, acompanyats d'un nodrit grup d'empresaris, i on segur parlaran sobre les condicions per a poder atorgar més ajudes financeres a Espanya o al seu sistema bancari. En els dos costats s'ha elevat el to en els últims mesos i és amb gran expectació que Espanya espera ara la decisió que va a prendre el Tribunal Constitucional alemany, que aquesta si és crucial, el dia 12, sobre la conformitat o no del rescat europeu i les obligacions derivades per als alemanys.

En Alemanya creix la critica contra la suposada "mentalitat de festa" dels espanyols; a Espanya els mitjans cada vegada són més negatius amb la suposada duresa de la canceller Merkel. Pensem que la situació és molt més complexa del que presenten ambdós governs i la majoria dels mitjans. Espanya no és Grècia, però Espanya pot ser un pacient crònic si Alemanya, juntament amb Europa, no contribuïx a solucionar els seus veritables problemes.

Espanya no hauria de rebre més diners sense que es canviï a fons el sistema polític i econòmic, avui en mans d'una oligarquia política aliada amb l'oligarquia econòmica i financera, i sense que s'augmenti la participació ciutadana real en les decisions polítiques. Per a no perpetuar la crisi i endeutar als espanyols durant generacions, el Govern espanyol ha de reformar a fons l'administració de les comunitats autònomes i els ajuntaments, en la seva majoria en fallida i completament fora de control, sotmetent a referèndum el model d'Estat.

Aquest tema és la clau del futur d'Espanya, perquè les regions, ajuntaments i diputacions són els responsables dels dos terços de la despesa pública -234.000 milions enfront de 118.000 l'Estat en 2011-, excloent la Seguretat Social -23.000 milions-, i aquesta despesa es realitza en condicions de descontrol, balafiament i corrupció totalment inacceptables. Les raons veritables de la crisi del país, d'acord amb el que s'ha dit, gens tenen a veure amb salaris massa alts -un 60 % de la població ocupada guanya menys de 1.000 euros/mes-, ni pensions massa altes -la pensió mitja és de 785 euros, el 63% de la mitjana de la UE-15- ni poques hores de treball, com s'ha transmès de vegades des d'Alemanya. A Espanya tampoc li falta talent, ni capacitat empresarial ni creativitat. Té grans pensadors, creatius, enginyers, metges excel·lents i gestors de primer nivell.

La raó de la malaltia d'Espanya és un model d'Estat inviable, font de tot nepotisme i de tota corrupció, imposat per una oligarquia de partits de connivència amb les oligarquies financera i econòmica, i amb el poder judicial i els organismes de control al seu servei. En Espanya no existeix separació de poders, ni independència del poder judicial, ni els diputats representen als ciutadans, solament als partits que els posen en una llista. Tot això duu també a una economia submergida que arriba al 20% del PIB i que frena la competència, l'eficàcia i el desenvolupament del país. A més, detrau recursos amb els quals podrien finançar-se educació i sanitat.

Les ajudes per a Espanya, igual que per a altres possible candidats de rescats, no han d'anar a bancs ja gairebé en fallida i fortament polititzats. En la CAM, el Govern ha compromès 16.000 milions de diners públics en lloc de tancar-la; en Bankia, 23.000, i l'Executiu acaba de donar-li 5.000 milions urgentment per a cobrir pèrdues en comptes de tancar-la, i a més de forma tan estranya que desperta tot tipus de recels. Per què s'ha utilitzat els diners dels espanyols (FROB) en comptes d'esperar els fons de la UE? És lícit suposar que la raó és la següent: els bancs no volen que la UE investigui els seus comptes.

Control estricte i dures condicions. Ja el cas de Grècia ha demostrat que les ajudes europees han d'estar vinculades a un control estricte i condicions dures. Aquestes condicions no poden solament representar retallades socials o pujades brutals d'impostos, com fa ara el Govern de Mariano Rajoy amb l'excusa d'Europa. S'ha de canviar més a Espanya que tallar despesa social, que de totes maneres és molt més baixa que a Alemanya, i hi ha altres despeses infinitament més rellevants que es poden eliminar. A més, els casos de corrupció resulten tan escandalosos, fins i tot en el propi Govern, que un solament pot arribar a una conclusió: els diners d'Europa no poden ser manejats per persones tan increïblement corrompudes.

La passada setmana el ministre d'Indústria Soria -imputat també per corrupció urbanística a Canàries- va acusar al ministre d'Hisenda en el Consell de Ministres d'afavorir descaradament a l'empresa capdavantera de renovables, Abengoa, de la qual havia estat assessor, en la nova regulació d'aquestes energies, que reben més de 7.000 milions d'euros de subvencions anualment. I Rajoy, al que va lliurar una carta probatòria, ni va dir ni va fer absolutament res.

No pot permetre's per més temps aquest nivell de corrupció, i menys encara a 17 regions funcionant com estats independents, amb tots els organismes multiplicats per 17, des de 17 serveis meteorològics a 17 defensors del poble, amb 200 ambaixades, 50 canals de TV regionals en pèrdua, 30.000 cotxes oficials o 4.000 empreses públiques que empren a 520.000 persones, creades específicament per a ocultar deute i col·locar a familiars i amics sense control ni fiscalització alguna. En conjunt, uns 120.000 milions, equivalents al 11,4% del PIB, es balafien anualment en un sistema de nepotism, corrupció i falta de transparència.

I això s'ha d'acabar, entre altres coses, perquè ja no hi ha diners. Les últimes dades dels comptes públics coneguts la passada setmana són esgarrifoses. El dèficit de l'Estat a juliol va ascendir al 4,62% del PIB, enfront d'un dèficit del 3,5% compromès amb la UE per a tot l'any (del 6,3% incloent regions i ajuntaments). Però el realment inaudit és que Espanya està gastant el doble del que ingressa. 101.000 milions de despesa a juliol front a 52.000 milions d'ingressos, i precisament per a poder finançar el balafiament de regions i ajuntaments, que no estan en absolut compromesos amb la consolidació fiscal.

El tema del dèficit públic frega la ciència ficció, i il·lustra perfectament la credibilitat dels dos últims governs d'Espanya.

Al novembre de 2011, l'anterior Govern va dir que el dèficit públic era del 6% del PIB; a la fi de desembre, el nou Govern va dir que l'havien enganyat i que el dèficit era superior al 8%, i que es prenia tres mesos per a calcular-lo amb tota precisió. A la fi de març, es va dir que definitivament era del 8,5%, i aquesta va ser la xifra que es va enviar A Brussel·les. Dues setmanes després, la Comunitat de Madrid va dir que les seves xifres eren errònies i l'Ajuntament de la capital igual… el dèficit era ja del 8,7%.

No obstant això, la setmana passada l'INE va dir que el PIB de 2011 estava sobrevalorat i, amb la nova xifra, el dèficit era del 9,1%; l'endemà passat, València va dir que el seu dèficit era de 3.000 milions més; o sigui, que estem en el 9,4% i les altres 15 CCAA i 8.120 ajuntaments encara no han corregit les seves xifres de 2011. L'única cosa que sabem és que estan totes infravalorades. El dèficit real de 2011 pot estar per sobre del 11% , per la qual cosa en 2012 s'està gastant el doble del que s'ingressa. Com diu el Govern de Rajoy, “estem en la senda de convergència”. I és veritat… de convergència cap a Grècia.
Clarament, la jove democràcia espanyola té encara molts dèficits de representativitat i de democràcia que haurien d'interessar a la canceller Merkel i també a Europa, si volem evitar una Grècia multiplicada per cinc i salvar l'euro. Això és el que ha fet possible el balafiament massiu de les ajudes europees, amb una assignació absurda de les mateixes, malgrat que aquestes ajudes han suposat una xifra major que la del Pla Marshall per a tota Europa.
És frustrant que a causa d'aquest sistema oligàrquic nepotista i corrupte es destrossi talent i creativitat i que ara molts joves es vegin forçats a treballar fora, molts a Alemanya. Aquesta situació ens ha dut a una distribució de riquesa que és de les més injustes de la OECD. L'antiga forta classe mitja espanyola està sent literalment aniquilada.
Resumint: no és una falta de voluntat de treball, com es pensa tal vegada en alguns països del nord d'Europa, el que fa que Espanya sofreixi la pitjor crisi econòmica de la seva Història. És un sistema corrupte i ineficient. La crítica del Govern alemany i les seves condicions per a un rescat d'Espanya s'haurien de concentrar en la solució d'aquests problemes. En cas contrari, solament aconseguiran que una casta política incompetent i corrupta arruïni a la nació per a diverses generacions.


**Stefanie Claudia Müller/ és corresponsal alemanya a Madrid i economista.

anarquisme, educació i canvi social

"He ahí la centralidad de la educación en la concepción revolucionaria que sostiene, y la razón de la presencia tan destacada que ocupa todo lo sociocultural en los programas de intervención de las organizaciones sindicalistas anarquistas, sobre todo de la CNT a partir de 1910. El hombre nuevo y el orden social comunitario que se pretende conseguir pasan de forma obligada por la educación, por una cultura que transforme al mismo tiempo al individuo y a éste en colectivo. Si se elude la contribución permanente de la educación y la cultura, en este proceso de revolución personal y colectiva será imposible el cambio real. Podrán cambiar aparentemente las estructuras de una sociedad, pero sin esa revolución interior de cada individuo, que sólo hace posible la educación, nunca se alcanzará el reino de la sociedad igualitaria. La emancipación social pasa por la educación y la cultura."
Hernández Díaz JA, 1997.

CULTURA O CULTURISMO?

En la misma puerta ya te ha parecido mala idea, y aún así lo has preguntado. “¿Puedo colgar este cartel?” Es una pregunta de cortesía. Normalmente piensas que no hace falta ni hacerla, y menos en un centro cultural municipal. Pero el portero del local no lo ha visto igual. Creo que más que la actividad de tu cartel, has sido tu quien no le ha gustado. “No, mejor no”.

Claro, te quedas de piedra. Retrocedes y respondes con cortesía, pero mostrando tu incomprensión: “Ah! Vale. Entiendo”. Mientras piensas en salir por la puerta y no discutir, un diablillo en tu hombro derecho, con cuernos de ciudadano crítico, de esos ciudadanos que desconciertan con sus apelaciones, te susurra que preguntes porqué.

“¿Y porqué?”. El portero, que viste como un programador cultural, y probablemente se hace pasar por uno de ellos, empieza a confirmar tus sospechas y las mias, fundadas durante toda una vida, de que ni él mismo sabe, todavía, porqué no. Pero aún así, lo intenta.

Los porteros paran cosas. En el fútbol paran balones. Ese es su cometido. En las discotecas paran gente, ahí encuentran satisfacción (laboral, espero). Es divertido ver como alguien que se dedica a parar cosas en un centro cultural, busca en tu cartel inocentón, argumentos improvisados de porqué no puedes poner tu actividad junto a las de gran casta que cuelgan en sus escasos dos paneles de información.

“Si fuese más cultural, no habría problema. Una conferencia, una charla...”. Es momento de decir que tu cartel anuncia un curso. Y a pesar de que es caer en su juego especificar el nombre del curso, lo haces pues para más sorna se trata de formación como Animadores Socioculturales de Ocio Infantil y Juvenil. Casi caes en la tentación de preguntarle que es cultura para él, como te preguntaba Carles Monclús durante todo un curso de TASOC en la asignatura de “Animación Cultural”. Desistes, caes en la cuenta de que es portero, no entiende de estas cosas. Supones que se refiere a que sea algo de menor compromiso, más puntual, o abierto al público. Tu curso lo es.

Como ve que tu cara es un poema, prueba con un nuevo argumento, “Si tuviese el logo de algún ayuntamiento...” Tus ojos se iluminan. Buscas entre los carteles y aparece uno en que pone Misa del Corpus, y a continuación procesión, sin ayuntamientos de por medio. Él también lo ve. Y el de la Universitat Jaume I al lado, que aunque no tenga el logo del ayuntamiento, todo el mundo sabe que colabora con el ayuntamiento que sea.

“Es que cobráis vuestro curso. Esto tiene ánimo de lucro”, dice antes de que tu discutas sobre municipalismo. No puedes aguantarte y le explicas rápidamente que tu asociación juvenil no tiene ánimo de lucro, y que los cursos que ofrezcas no tienen porqué ser gratis, ni mucho menos evitar obtener ingresos con ellos, generando así remanente para tu actividad asociativa. Pero como ves que eso ya lo sabe, y que buscará rápidamente otro argumento, señalas la obra de teatro del Grupo de Teatro de la Universidad para Mayores, que cobra 3 y 5 € como donativo, con la esperanza de que no la descuelgue diciendo que eso tampoco es cultura.

Su última respuesta es la mejor, por inexistente. Has de ser tu quien relaje el silencio mientras te acompaña a la puerta, y le dices que entiendes que cada centro tenga un criterio para filtrar la información que debe llegar a los ciudadanos del barrio, aunque observas que el centro está totalmente vacío. Éste centro, piensan tus ojos, no tiene ningún criterio justo que filtre la información, más allá del ejercicio diario de poder de éste portero.

Su rostro se muestra satisfecho, como el de aquel que ha terminado su jornada laboral con un “completo” de sus funciones, y justifica así su labor. 

Te vas, y entras en la Biblioteca de la Calle Mayor, acojonado y pensando que allí tampoco. Pero ni lo leen, y te dicen que ellos mismos lo pondrán si tu no llevas celofán. Sales envalentonado, y te diriges de nuevo al centro cultural.

La puerta se ilumina con un fluorescente que parpadea “centro de cultura(lismo)” municipal, y por los cristales, mientras andas hacia dentro, intuyes un grupo de gente levantando pesas. Sacas tu móvil y haces fotos a los carteles. El portero no tarda en aparecer. “¿Que querías?” Resistes sus músculos de culturista, y respondes con serenidad que solo miras la información. El portero se pone nervioso y se mete en el despacho. Y sale en 10 segundos, cruzándose de brazos delante de ti. Es entonces cuando ves la prueba inequívoca de que no es el (des)programador cultural del local, ni siquiera el dinamiz(t)ador cultural, pues sus argumentos no estaban trabajados ni en pro de los derechos constitucionales de un ciudadano asociado que le paga el sueldo, ni tampoco de alguien que hace bien su trabajo y no improvisa. Coges el papel de las colonias de verano SEIDIA de la Fundación Caja Castellón (subcontratadas a una empresa y por supuesto, se cobran y además generan beneficio económico), dices “adiós” y te subes a tu bici aparcada en la misma calle Antonio Maura.

Mientras te vas, despacito, te cruzas con dos chicos fuertes, con camiseta de tirantes, y bolsa deportiva. Te giras. Han entrado, el portero les saluda y les abre paso.